El règim jurídic aplicable a cadascuna d’aquestes categories s’estableix segons la seva titularitat. Tret, és clar, d’aquelles que tenen un règim jurídic especial, com és el cas dels camins ramaders -Llei estatal 3/1995 de vies pecuàries- o dels que transcorren per terrenys forestals -Llei catalana 6/1988 d’ordenació dels terrenys forestals de Catalunya-. Aquest fet comportarà l’aplicació d’aquesta normativa sectorial amb caràcter preferent sobre el règim jurídic ordinari, en tots aquells aspectes que siguin regulats.

LA TITULARITAT DELS CAMINS

El criteri de la titularitat és genèric i afecta a qualsevol tipus de camí. Diferenciem la titularitat pública dels camins, de la titularitat privada, essent un tema que actualment presenta un interès jurídic indubtable i una evident conflictivitat judicial, degut a la inestable cobertura legal.

Els camins públics: determinació i definició

La titularitat pública dels camins a Catalunya ve definida especialment per dues normes: el Decret Legislatiu 2/2003 que aprova el text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya i la Llei estatal 3/1995 de vies pecuàries. La primera regula, entre d’altres aspectes, els camins de titularitat municipal, que representen la major part de la xarxa de camins. De fet, no ho fa explícitament en tant que camins sinó implícitament en tant que béns municipals. En canvi, la segona regula explícitament una categoria de camins, els camins ramaders -de titularitat autonòmica- i que ja van ser objecte d’estudi en la passada “Drecera”. Ara, doncs, aprofundirem en els camins públics, que seran de titularitat municipal sempre que aquesta no sigui assumida per una Administració superior (article 66.3.d del Decret Legislatiu 2/2003 que aprova el text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya).

El dret civil, com a primera legislació que regula la titularitat pública dels camins, estableix la necessitat de concórrer un ús públic per a considerar el camí de domini públic (article 339 del Codi Civil). Normativa que es veu recolzada pel regim jurídic de l’àmbit local, on s’assigna el mateix règim d’ús (article 201.1 del Decret Legislatiu 2/2003 que aprova el text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya). Per tant, per a que un camí sigui públic ha d’estar destinat i afectat per un ús públic.

L’ús públic, encara que no compte amb una definició jurídica, és l’ús que fan del camí el comú dels ciutadans, amb el convenciment que exerceixen un dret col·lectiu. Dit amb altres paraules, és el convenciment que per aquell camí hi té dret a passar tothom i així ho ha decidit la societat.

No obstant, però, l’ús públic per sí sol no pressuposa titularitat pública. Coexisteixen altres factors complementaris per a determinar la personalitat jurídica d’un camí. En primer lloc, per l’adscripció del camí al domini públic l’ús ha de tenir un caràcter immemorial. És el que popularment sentirem amb la frase de “sempre s’hi ha passat”. La seva antiguitat es determina normalment mitjançant el testimoniatge dels veïns, tot i que pot venir fixat també en un dictamen o informe pericial fet per un pèrit especialitzat amb l’ús de tècniques d’anàlisi històrica i geogràfica.

També és prova de titularitat pública la inclusió a l’inventari de béns municipals i/o l’afectació a un servei públic (articles 201.1 i 222.1 del Decret Legislatiu 2/2003 que aprova el text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya). Dir al respecte que, en el règim municipal, la titularitat dels béns públics comporta l’obligació dels ajuntaments de  conservar-los i millorar-los (article 225.1 del Decret Legislatiu 2/2003 que aprova el text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya i article 74.1 del Reial Decret Legislatiu 781/1986 de text refós del règim local). I apart de l’inventari municipal referit, també podem trobar proves de l’existència de camins públics a l’inventari de camins i pistes elaborat pel Consell Comarcal respectiu, d’acord amb el que es preveu a l’article 11.3 de la Llei 9/1995 de regulació de l’accés motoritzat al medi natural i l’article 11.2 del Decret 166/1998 de regulació de l’accés motoritzat al medi natural. Per exemple, ja existeixen algunes comarques que compten amb aquest inventari de camins, com ara: Baix Ebre, Vallès Occidental, Bages, Garraf, Garrotxa i Alt Camp. No està de més tenir-ho present.

Els problemes jurídics que es presenten en relació amb la possible delimitació o limitació pública dels camins es poden veure atenuats per la previsió que la legislació urbanística catalana fa a la possibilitat d’existència d’ordenances d’urbanització i edificació. Així mateix, els instruments de planejament generals poden actuar com a prova de la titularitat pública dels camins. Heus ací la necessitat -del ajuntaments, és clar- que aquests s’incloguin en plans generals d’urbanisme, en plans especials de protecció i/o conservació del sòl no urbanitzable o en plans especials específics sobre camins rurals del municipi.

També ha de quedar suficientment acreditada la possessió pública del camí, car aquest és un fet determinant, configurat com un element reglat de la potestat pública.

Un altre mitjà addicional per a verificar el domini públic és la prova documental. Aquí hi entra en joc el Registre de la Propietat i el Cadastre. Però al respecte cal recordar que els camins públics no tributen (no paguen impostos) i no tenen l’obligació legal d’inscriure’s al Registre de la Propietat (article 223.2 del Decret Legislatiu 2/2003 que aprova el text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya). Aquesta excepció a la pràctica ha demostrat que el que representava un privilegi s’ha convertit en un perill per a la integritat i defensa dels camins públics, al no constar-hi. I més agreujat es dóna quan la Llei Hipotecària estableix que a tots els efectes legals es presumeix que qui tingui inscrit el domini dels immobles –camins, per exemple- o drets reals -servitud de pas-, en té la possessió dels mateixos. Per això és fonamental inscriure els camins en el Registre de la Propietat, car és l’únic que té efectes de fe pública respecte la titularitat i sobre els drets reals dels béns immobles, acreditant-ne alhora la possessió. En aquest sentit, i per al cas específic dels camins de domini públic, la inscripció es veu afavorida per la nova redacció donada a l’article 5 del Reglament Hipotecari pel Reial Decret 1867/1998, on s’estableix que “Els béns de domini públic també podran ser objecte d’inscripció, d’acord amb la seva legislació especial”.

Tanmateix, la inscripció registral té l’avantatge de proporcionar una presumpció de possessió del camí que pot facilitar molt la sempre difícil prova d’aquest extrem. Presumpció però, que és “iuris tantum”, és a dir, destruïble amb prova en contra. Alhora, l’absència de menció d’un camí públic al Registre de la Propietat, o a les escriptures de propietat, no és prova jurídicament vàlida de la titularitat privada del camí. I això és degut, com hem dit, a que la seva inscripció no és obligatòria, sinó potestativa. Tot i això, els títols de propietat permeten determinar la titularitat pública dels camins que fan de límit de les finques privades.

En referència al Cadastre, aquest  no és un inventari de camins –ni de finques- ni té per missió determinar-ne la titularitat. Simplement és un fitxer de dades a efectes fiscals. Els camins, privats o públics, que hi figuren, són simplement perquè es mostren totes les superfícies terrestres. No obstant, però, el cadastre recull un bon nombre de camins, i pot aportar dades que contribueixin a determinar-ne la titularitat. Tal i com recullen diverses sentències, l’adscripció d’un camí com de titularitat cadastral pública és un principi de prova de titularitat pública. Finalment citar que la normativa civilista preveu com de titularitat pública els camins que comuniquen pobles, mercats, equipaments i serveis públics. Són els anomenats camins veïnals i provincials (article 344 del Codi Civil).

La classificació esmentada no recull altres nomenclatures de camins -camins rals, camins de sagrament- que històricament s’han emprat, però es poden considerar inclosos dins algunes de les categories citades, d’acord amb les seves característiques físiques i destinació actual. Així, per exemple, pot haver algun camí ral, o part del mateix, que sigui un camí rural; així com que un antic camí de sagrament sigui avui dia, un senzill corriol o sender per on transiten les persones i/o bicicletes.