La CAÇA a CATALUNYA (V).

El paper del propietari en la gestió cinegètica

Acabem amb aquest breu article la sèrie que des de fa temps (Dreceres de novembre-desembre 2008, gener-febrer 2009, març-abril 2009 i maig-juny 2009) us hem anat oferint. Seran potser quatre ratlles més sintètiques i filosòfiques, i no tan tècniques o jurídiques com les ja exposades. Però servirà així, si més no, com a colofó. I si de cara a l’inici de la present temporada de caça algun dels dubtes o neguits que hem anat exposant-vos, s’aclareixen o si més no, se’ls comença a posar solució, entenem que tot pegat haurà valgut la pena.

Les àrees privades de caça són, com hem vist, les figures més nombroses d’entre la formes de gestió cinegètica a les nostres contrades. Alhora són les que, dins la seva constitució, tenen com a base territorial majoritàriament finques de propietat privada. En l’enquesta que l’INSTITUT AGRÍCOLA va dur a terme a inicis d’any –juntament amb la tramesa de la carpeta de les fitxes informatives- es fa palès aquesta preponderància dels acotaments privats. Aproximadament el 80% de les enquestes rebudes manifesten que tenen la seva propietat (o part) dins d’una àrea privada de caça.

Actualment, però, la gran majoria dels vedats són gestionats pels titulars del dret cinegètic –generalment societats de caçadors-, als qui temps ençà el propietari de la finca els hi ho va autoritzar. Però com també hem constatat en les enquestes citades, tres quartes parts d’elles manifesten que no tenen coneixement estricte de l’existència d’un escrit d’autorització. Això es deu, segurament, a que l’escrit existí –i segurament existeix en algun calaix perdut o a les “golfes”- però foren atorgats pels avis o besavis dels actuals propietaris. De fet, doncs, molts teniu en la vostra finca una àrea privada de caça, sense tenir constància de l’autorització pertinent. I el que també és ja més greu, almenys pel que fa al respecte de la propietat privada i de l’exercici dels drets que en representa, no percebeu cap compensació o retribució per l’exercici de la caça en la vostra propietat –més de la meitat de les enquestes ho manifesten-. En una societat tant formal i protocol·lària com és la nostra, on cada dia anem amunt i avall amb més carpetes i paperassa no és concebible, o creiem que no lliga, que l’ús i gaudiment d’una finca privada per part d’uns tercers –dels que molts cops fins i tot ignorem qui són- no estigui posada de manifest per escrit ni se sàpiga del cert quines són les “regles de joc”.

Pel que fa a la gestió cinegètica, sembla que el que es vol imposar paulatinament és un model de gestió civil. L’Administració només fixa els períodes generals de quan es pot caçar i aprova el pla de caça. I el titular de l’àrea de caça (societat de caçadors, normalment) en serà el responsable de l’activitat. Titulars i associats, com a gestors del vedats, han de tenir cura dels seus terrenys, emprant un conjunt d’estratègies o tècniques jurídiques per la conservació i ús dels valors i dels  recursos naturals, culturals, paisatgístics i econòmics. Si la gestió és bona o bé dolenta, el principal beneficiari o perjudicat per l’activitat és el propi titular i els seus associats, però el propietari dels terrenys també n’ha de ser partícip.

Entenem així que la gestió dels vedats de caça és un negoci que exigeix als seus titulars uns recursos bàsics i necessaris de compliment obligatori per la conservació i aprofitament cinegètic. Per tant, l’INSTITUT AGRÍCOLA, defensa la gestió del vedat de caça sota la influència directa o indirecta -contracte civil o mercantil- del propietari, creient fermament en la seva vinculació i participació expressa, encara que hi hagi unes altres persones titulars del dret de caçar. El propietari ha de saber en tot moment la gestió que es duu a terme en els seus terrenys, essent el primer interessat en la bona administració dels recursos ambientals per la millora i conservació del seu patrimoni natural i econòmic.  

I tot això s’ha de fer, com ja varem argumentar, amb una bona planificació i gestió de la caça, feta per professionals i amb consciència del que hi ha en joc per a totes les parts (propietari i titular de l’acotament). No només és necessària pel sector cinegètic en particular, si no que resulta imprescindible per aconseguir altres efectes positius pel medi ambient. I, en última instància, per poder assolir l’equilibri i la compatibilitat de l’activitat venatòria amb els demés usos del medi natural i l’activitat agrària.

La figura dels Plans Tècnics de Gestió Cinegètica són aquells instruments de planificació cinegètica que tenen com finalitat aconseguir un ús sostenible de les espècies de caça, compatible amb la conservació dels ecosistemes i de les espècies amenaçades. Això inclourà el seu seguiment, la recerca de les dades de camp que comprovin l’estat de compliment, assegurar la qualitat sanitària i genètica dels animals que s’utilitzen per repoblar, etcètera.

Heus ací dues perspectives diferents: la conservació de la fauna silvestre i el seu aprofitament per part de l’home. Aquestes estan condemnades a caminar “agafades de la mà”, amb l’objectiu comú de garantir el manteniment de les poblacions d’animals silvestres, i assolint un aprofitament ordenat i racional. Tot el que no es faci així, està condemnat a fracassar. I si demés, ha de servir per a facilitar un recurs econòmic a les propietats privades i a les explotacions agràries, millor que millor.