L’AIGUA i L’AGRICULTURA A DEBAT
Entorn aquest tema no només han fallat els polítics sino també i, estrepotosament, els nostres millors comunicadors i opinòlegs.
Tot seguit transcrivim l’encertat i pedagògic parer d’un soci de la casa, en Mateu Comalrena de Sobregrau, Enginyer Agrònom i de la Forest.
Mireu: La qüestió de l’aigua no és un tema menor, però cal posar-lo en el lloc correcte i defugir dels tòpics fàcils, sobretot si es vol assolir una solució de llarg termini.
Per començar cal que tenir present que l’aigua, en tal que element físic no es crea ni es destrueix. En la immensa majoria només s’usa. A diferència del petroli, on un cop s’ha fet servir, es converteix en fum, l’aigua, llevat de la que evapora les plantes, evapora les indústries o evaporem a través de l’alè, no es destrueix, sinó que retorna al cicle; a través de la percolació en l’agricultura, a través de les aigües residuals en el cas de la indústria, o bé a través de les defecacions o miccions en el cas de les persones. Conclusió primera: En el nostre país l’aigua, majoritàriament s’utilitza, i només una menor part es gasta.
En quines condicions es retorna l’aigua que s’utilitza? En el cas de la indústria o els nuclis de població l’aigua que s’utilitza es retorna al medi bastant contaminada, fins al punt que es fa necessari la seva depuració. Però tot i depurada les seves condicions de retorn són bastant deficients fins al punt que la seva reutilització en la indústria o en l’agricultura moltes vegades no és possible degut a l’elevat contingut en sals. Tant és així que per evitar futures contaminacions del sòl el Ministeri de Medi Ambient ha hagut de promulgar un Reial Decret per tal de regular les condicions mínimes de reutilització de les aigües, amb la conclusió que la majoria de les aigües de les depuradores catalanes no són reutilitzables ni tant sols per l’agricultura.
Per contra, a l’agricultura, l’aigua que no evaporen els conreus retorna a la conca, a través de les aigües subterrànies, molt més depurades que abans de fer-les servir per regar, degut a l’efecte autodepurador del subsòl, llevat és clar que s’abusi de l’adobat químic o dels pesticides, males pràctiques les quals ham estat erradicades en el marc de la Unió Europea. Del purins ja en parlarem més endavant. Per tant Conclusió segona: En quant a la utilització de l’aigua, l’agricultura en fa un ús bastant més responsable que els usos urbans o industrials.
El problema de fons del debat és que les infraestructures hidràuliques actuals no donen pel conjunt de les necessitats del país. Aquesta limitació es dóna per dues bandes. La primera és que la “màquina” de fabricar aigua, o sigui la pluja, és la que és i pràcticament no es pot forçar per tal que produeixi més. Introdueixo el concepte “forçar” perquè els jueus si que han aconseguit augmentar un 15% la pluviometria a costa de reduir les precipitacions a la zona de Jordània, però seria un cas excepcional en el debat.
Altra part és que la “màquina” de fabricar aigua té el mal costum, a les zones mediterrànies, de tenir la maneta de regulació encallada, i per tant quan es posa a ploure ho fa de cop, distanciat amb llargs períodes sense pluja. L’alternativa a això són els embassaments, però des de les inundacions de Lleida de l’any 1982 ja no se n’han projectat més.
Per altra banda, amb els embassaments que tenim tothom ha anat tirant de veta, i hi hem anat empalmant ciutats i més ciutats, especialment pel que fa als embassaments del Ter, del Llobregat i de Riudecanyes. La conseqüència és que la infraestructura va tant sobrecarregada que al final ha petat, tal com ho fan cada dia les autopistes o bé, de tant en quant, la xarxa elèctrica. Per contra, els embassaments de l’Ebre, que principalment suporten usos de regadiu, aguanten, any rere any, bastant bé les empentes. Per tant la conclusió tercera és que les infraestructures hidràuliques, i sobretot les metropolitanes, estan tant sobrecarregades com les autopistes, les xarxes elèctriques o les xarxes de ferrocarrils, a la qual cosa s’hi suma una falta d’inversió considerable durant els darrers 25 anys, amb evidents símptomes de crisi.
Si a aquesta sobrecàrrega de les infraestructures s’hi suma una gestió hidràulica “integrista”, tal i com estan practicant la Conselleria de Medi Ambient i Habitatge, el resultat és que en 24 anys de CiU hi varen haver dues crisis hidràuliques, i en 5 anys d’IC-V hi ha hagut tres crisis hidràuliques.
M’explicaré: Per algun estrany motiu els directius ecologistes han fet bandera que pels rius catalans ha de baixar sempre aigua, i per tant és necessari desembassar un flux considerable d’aigua riu avall. Aquest flux no és ni més ni menys que el 30% del flux anual de la conca! Aquest principi, d’entrada pot semblar versemblant, però resulta segons van estudiar vós i jo, els rius mediterranis tenen la particularitat d’acusar molt els estiatges, o sigui que en els períodes de pluja porten molt aigua i en els períodes de sequera en porten poca o gens. L’exemple més evident d’aquest fenomen són les rieres del Maresme o el Garraf.
Això també era extensiu al Llobregat, i els pagesos vells de l’Horta del Baix Llobregat recorden quan a l’estiu travessaven el riu, amb el carro per anar al Born, i no hi baixava ni una gota d’aigua, i quan a la tardor tornava a ploure, el riu revivia, i renaixen els peixos, les granotes i tota la flora i fauna aqüícola, sense que fos una catàstrofe ecològica.
Des de fa 30 anys ençà aquest fenomen no es dóna ja que es desembassa aigua del pantà de la Baells, de tal manera que la llera del riu es fa servir d’aqüeducte per portar aigua cap a les plantes potabilitzadores d’Abrera i Sant Joan Despí; i per tant es dóna una falsa aparença que el riu sempre porta aigua, fins al punt que els governats han perdut de vista aquesta doble funció dels rius, o sigui la funció natural en tant que desguàs i la funció artificial en tant que aqüeducte, tot volent imposar una presència permanent d’una làmina d’aigua, sense adonar-se que aquest és una característica artificial dels rius mediterranis i que implica un consum d’aigua, ja que aquesta aigua es llença irremeiablement cap al mar i quan aquesta arriba al mar ja es pot donar per perduda, i per tant aquesta aigua realment es gasta en funcions estètiques.
Per tant conclusió quarta: Els governats en matèria d’aigües estan demostrant una vertadera imperícia, imperícia de la qual no se’n volen responsabilitzar i acabarà pagant la butxaca del contribuent. A tall de detall voldria que comparéssiu aquesta situació amb la crisi elèctrica de Barcelona l’estiu passat: Quan el responsable és una empresa privada que pagui l’empresa; quan el responsable és el govern que paguin els contribuents!
Reengaxant amb la qüestió de la utilització de l’aigua podem analitzar encara algun altre aspecte. La quantitat d’aigua per metre quadrat que s’utilitza en l’agricultura comparat amb la quantitat d’aigua que s’empra en les àrees urbanes. Sense disposar de dades a mà, el resultat seria sorprenent a favor d’un major consum urbà, a tant el metre quadrat. Per altra banda mentre Barcelona està emprant 203 litres d’aigua per habitant i dia; Gallifa, al Vallès Occidental n’empra 112. Cinquena conclusió: Davant d’una sobrecàrrega en les infraestructures hidràuliques tots n’hem de fer un ús racional; els pagesos i els vilatants. No sembla gaire honest engegar a dir només d’un dels col·lectius d’usuaris de l’aigua, més quan el col·lectiu dels pagesos, l’aigua que no gasta la retorna a les conques en més bones condicions que no pas la rep, mentre que el col·lectiu urbà la retorna a la conca en més males condicions que no pas la rep.
Continuant amb la disputa de la despesa d’aigua que fan el pagesos us exposaré un cas d’un regadiu del Tajo. Seguint aquesta crònica de carrer on els pagesos malgasten l’aigua perquè els sistemes de regadiu són ineficaços, en una zona de regadiu fornit amb aigua tributària del Tajo es varen endegar fa uns 10 anys unes obres de modernització del mateix. Un cop executades les obres es va donar un fet paradoxal: Amb la nova situació era necessari desembassar, pel fons del pantà, més aigua que no pas abans, ja que pel final de la zona de regadiu millorat no hi baixa prou aigua com per satisfer les necessitats d’aigües avall.
L’explicació tècnica és molt senzilla. Aquest consum d’aigua abusiu dels pagesos que tant es critica, no era tal consum sinó que simplement era utilització, i l’aigua que se’ls lliurava per regar i no s’evaporava pels estomes de les plantes, percolava al subsòl i a través del freàtic retornava al riu. O sigui que l’aigua anava conca avall per altres camins, però el cert era que anava conca avall. En quan es va modernitzar el regadiu al pagesos només se’ls donava l’aigua justa i necessària per l’agricultura, per tant no hi havia retorn cap al riu, i per tant, s’havia de desembassar aigua pel fons del pantà per tal de servir les demandes de riu avall.
Resum: Es varen gastar un munt de diners per una cosa que no va servir de res, ja que de fet era irrellevant, a efectes pràctics, per on baixés l’aigua, si per la llera del riu o pels freàtics subterranis. El que és important és que baixi. De fet aquest darrer resum és una mica parcial, ja que l’acció sí que va tenir un petit efecte positiu, perquè la nova situació permet gestionar millor el transport de l’aigua des dels pantans fins als usuaris finals, ja que si aquesta es transllada a traves del medi subterrani, entre que es desembassa i retorna al riu pot passar un o dos anys, mentre que si es trasllada per la llera del riu, la resposta s’obté en un o dos dies. Conclusió sisena: La millora dels regadius no redueix el consum d’aigua, simplement facilita la gestió de l’aigua a les autoritats hidràuliques.
Finalment cal posar l’agricultura en el grup d’usuaris de l’aigua que li pertoca. L’agricultura és un consumidor “industrial” d’aigua, a l’igual que la SEAT de Martorell o les centrals hidroelèctriques. Els pagesos són empresaris, com els altres, i que necessiten de l’aigua pel seu procés productiu com els altres. És admissible plantejar el debat de quin model econòmic de país volem; és legítim plantejar un país sense agricultura i és tant legítim plantejar-lo com plantejar que volem un país sense salts hidroelèctrics i només volem tèrmiques de carbó. És una opció política. Però dirimir l’opció del model empresarial d’un país només sobre la qüestió de l’aigua em sembla un xic frívol; i carregar els neulers als pagesos que són pocs i que sembla n’utilitzen molta, tot i ésser una de les indústries més eficients en quant al consum real d’aigua, em sembla de força barra.
Us recordo, també, que fa uns mesos, des de els vostres micròfons, els mateixos comentaristes bramaven contra la pujada del preu del cereal. I si el preu del cereal ha pujat és perquè la “indústria” agrícola no en produeix prou, i el senyor Oreta us podrà confirmar que quan l’oferta és limitada el preu s’enfila; si volem que el preu baixi, la “indústria” agrícola n’ha de produir més, però necessita aigua pel seu procés productiu. La setena conclusió és que l’agricultura és una indústria com qualsevol altra i que requereix d’aigua com qualsevol altra indústria; i la seva presència en l’àmbit econòmic del nostre país és fruit i conseqüència de la política industrial i econòmica que es determini i per tant cal acceptar-la amb tots els pros i contres.
A tall de conclusió, i per si un moment us passa pel cap la qüestió dels purins, dos detalls: El primer és que no es tracta d’una activitat agrícola sinó ramadera, la qual evidentment pot contaminar. És important no confondre el sector primari amb l’agricultura. Tant sector primari és l’agricultura, la ramaderia, com la mineria. Si no van acusar als agricultors quan les basses de residus miners d’Aznalcóllar es varen reventar, tampoc es pot acusar als agricultors de la contaminació per purins. En últim cas s’ha d’acusar al sector de la ramaderia, la qual és una altra branca de la indústria del nostre país i és conseqüència d’una determinada política econòmica.
El segon detall respecte la qüestió dels purins és que després d’anys de control de la contaminació per purins i de reducció de les cabanes ramaderes, els nivells de contaminació per nitrats segueixen pujant. Quan s’han fet servir indicadors complementaris, està resultant que la contaminació per nitrats té com a focus principal les zones urbanes, amb claveguerams amb molt estat, i que sobretot en les zones planes i rurals (i per tant on el pendent de les clavegueres són molt poc pronunciats i on els mitjans econòmics dels ajuntaments són inferiors). Les fuites dels sistemes de sanejament són molt elevades. Inicialment, igual que en el debat d’avui, es va carregar totes les culpes als ramaders i al final resulta que no eren els únics culpables.
El debat hidràulic està sobre la taula. Emeteu des d’una ràdio pública. El meu convenciment és que el debat no es pot frivolitzar de la manera que s’ha fet durant aquest matí, i com a comunicador públic que sou se us ha d’exigir parlar amb coneixement de causa. Per tant heu d’escoltar també l’opinió de tots els sectors, inclosos els professionals agraris, els quals estan prou ben representats a través de patronals i sindicats que en el nostre país tenen de reconeguda solvència i tradició.
I la última cloenda. Parlar dels senyorets de Castella la Manxa que produeixen conreus sense necessitat pràctica, a part d’haver-se demostrat fals, atesa la carestia d’aliments, em sembla ofensiu. Aquests senyorets que tant es critiquen (inclosa la duquesa d’Alba) no deixen d’ésser empresaris agraris, més grans o més petits i amb millors i pitjors rendibilitats empresarials, que viuen dels seus negocis i cobren de les subvencions que els polítics consideren legítimes. No puc entendre que tant és critiquin les subvencions al sector agrari i per contra tothom calla de les subvencions que durant vora 20 anys hi ha hagut amb el “Plan renove” en el sector de l’automòbil.
Fixeu-vos quin detall més curiós!: Quan es retallen les subvencions agrícoles el preu del cereal puja. Quan es retalla les subvencions a l’automòbil el preu de venta dels cotxes baixa. O sigui que si ho analitzem fredament resulta que els pagesos el que feien descomptar del preu de venta del cereal el que percebien en concepte de subvenció, i per tant quan se’ls retalla la subvenció per mantenir l’equilibri empresarial han de pujar el preu del cereal. Per contra en el sector de l’automòbil quan se’ls retalla la subvenció i aparentment el preu del cotxe puja, poden permetre’s el luxe de baixar el preu de venta; o sigui que als contribuents ens han estat estafant durant vint anys amb el cuento que no es podien baixar els costos, i de cop, amb dos mesos, sí que es pot. Posats a dir, expliquem les subvencions de tots els sectors, i també la del cànon digital.
En quant a la qüestió de les subvencions agràries us envio també uns comentaris que vaig fer a través d’un correu electrònic, fa un parell de mesos, a un enginyer industrial. Em sembla que poden ésser alliçonadores per obrir una nova orientació en l’anàlisi de la qüestió agrària.
maig 2008
