ERRADICAR LA FAM AL MÓN NO ÉS TASCA IMPOSSIBLE

 

Prop de 815 milions de persones no prenen encara la ingesta de menjar que recomana la FAO per viure dignament.

 

 

 ZERO HUNGER (Zero Fam) és un dels 17 objectius globals que conformen l'Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible

  

Una de les coses extraordinàries del món modern és que bona part del que són les necessitats alimentàries les donem per descomptat. Tanmateix, durant la major part de la història, la lluita per menjar ha estat el focus principal de l'activitat humana. La fam va ser sempre una amenaça. Fins i tot amb les millors de les collites, poques vegades van obtenir gran part d'un superàvit per portar-lo com una assegurança contra els temps més dolents. Tan era així que ni els més poderosos podien estar segurs de tenir l’estómac ple.

 

Avui en dia cada cop més, especialment als països rics, aquestes preocupacions han pràcticament desaparegut. A principis del segle XX, dos de cada cinc treballadors americans treballaven en una explotació agrícola o ramadera; ara tal sols un de cada cinquanta ho fa. Fins i tot en llocs pobres com l'Índia, on la fam encara va ser una amenaça fins a mitjans del segle XX, la hipòtesi de que tothom pot tenir accés a la quantitat d’aliments mínims per viure s’està normalitzant poc a poc, el mateix està passant a la Xina.  Tanmateix, aquesta hipòtesi no pot conduir a la complaença. La fam s'ha acabat en gran part del món, però segueix atacant parts d'Àfrica: Etiòpia, Moçambic i Zimbabwe, per anomenar-ne tres, depenent de l’ajuda externa per suplir les necessitats humanes més bàsiques; molts altres països de la regió han de fer front a greus problemes relacionats amb la desnutrició. Segons l'Organització de les Nacions Unides per a l'Alimentació i l'Agricultura (FAO), uns 2.000 milions dels 7,3 mil milions de persones del món no tenen prou per menjar. A més, el 2050, la població total es preveu que creixi fins als gairebé 10 mil milions. Afegiu això a la creixent demanda de carn, peix, llet i ous, que neix de la prosperitat i que requereix un farratge addicional per satisfer, i es necessitarà un 70% més d'aliments el 2050 que el que es va produir el 2009, l'any que va la FAO va fer l’últim càlcul. Un repte majúscul però no impossible.

 

Des de l'època de Thomas Malthus, un economista que escrivia fa poc més de 200 anys, les persones s'han preocupat que el creixement de la població superaria l'oferta d'aliments. Una cosa que, fins ara, no ha passat mai. Però els neo-malthusians sempre troben signes per preocupar-se. Un d'ells és que, en alguns llocs, la productivitat de grans com l'arròs i el blat porta uns anys estancada. Ni les noves soques ni els productes agroquímics són rendibles.  

 

Tampoc és fàcil trobar noves terres que siguin adequades per l’ús agrícola, malgrat la tecnologia de reg té molt a dir en moltes zones del planeta. De l’experiència sabem que una font d'alimentació que Malthus no va preveure va ser l’adaptació per el cultiu dels prats americans. Això també va passar al Brasil el que va afavorir un increment molt notable de la producció i capacitat de produir aliments. Però avui aquest marge per incrementar les terres és més difícil. Una altre limitació afegida és la sostenibilitat mediambiental. 

 

Es tracta d’inquietuds legítimes, però que es poden superar mitjançant dues coses: l'aplicació i la difusió de la tecnologia i la implementació de bones polítiques i sent conscients de la importància que té, per el conjunt del sector agrícola, comptar amb un marc institucional i una protecció de la propietat sòlida. 

 

Una gran palanca de creixement són les innovacions tecnològiques. La tecnologia agrícola està canviant ràpidament. Gran part d'aquest canvi és provocat pels agricultors d’economies desenvolupades, però també pels agricultors rics en llocs de renda mitjana com Brasil. Les tècniques desenvolupades en la producció d'occident, especialment genòmica, que poden crear cultius amb propietats especials, s'estan adaptant per fer cultius tropicals. Uns cultius més productius, resistents, que consumeixen menys aigua i fertilitzant i també amb millors components nutritius. Aquests cultius intel·ligents, en aliança amb noves i precises tècniques de modificació genètica, han de tornar a impulsar el creixement de la productivitat, avui estancada. Les noves tècniques i llavors, poden afavorir cultius més resistents a períodes de sequera o la calor extrema, una de les preocupacions principals a la majoria de països d’Àfrica.  

 

Per què aquesta tecnologia es pugui implementar cal un marc institucional que permeti i afavoreixi la inversió. Molts cop la dificultat no ve per la falta de tecnologia sinó per què aquesta té problemes a l’hora d’implementar-se. La fam a gran part dels països en desenvolupament deriva d’un marc institucional feble, i uns valors que no sempre són favorables a la creació de riquesa i la inversió. La manca d’infraestructures bàsiques, governs corruptes o guerres són altres de les grans barreres que molts cops impossibilita el progrés.  

 

Un símptoma evident d’això el trobem en la pobre gestió dels residus alimentaris. La FAO diu que aproximadament un terç dels aliments que es produeixen anualment es perden durant o després de la collita. Als països rics, molts dels consumidors els deixen i s’acumulen a les grans ciutats. En els més pobres, ni tant sols arriba als consumidors, principalment per la manca de carreteres per poder transportar aquests excedents. Les pràctiques de collita incorrecta, un emmagatzematge deficient i un transport lent fan que els aliments es malmetin o es perdin per les plagues. El canvi passar per una millor gestió, infraestructures i un ecosistema empresarial més eficient, capaç de tenir una logística com la dels països desenvolupats, el que fa que la fita per assolir el creixement de la demanda sigui menys impensable. 

 

Malgrat tots els obstacles, des de l’estancament de la productivitat fins el repte del clima, en els sis anys posteriors a l'anàlisi de la FAO (2009-15), la producció de cereals va augmentar en un 11%. Si aquest creixement continua, no només hauria de ser possible alimentar els 10 mil milions sinó d’alimentar-los bé. Està en les nostres mans què això passi.  

 

Article publicat a La Drecera 170 juliol - agost 2018

Revista de la Patronal Agrària de Catalunya